Lectura comprensiva

No m’obsessionen les panoràmiques ni els plànols generals. M’agrada poc mirar de lluny. Preferisc posar el zoom i apropar-me per contemplar allò que, a grans trets, havia intuït amb la mirada. Això no significa perdre de vista el llarga vistes, però sí implica emprar el temps en allò concret, i aprendre a llegir no sols les paraules.

La lectura comprensiva no va sols de signes gràfics, i és que els primers plànols conten vertaderes històries de vida. El dia a dia, i fins i tot la rutina, està plena de gestos que converteixen la quotidianitat en una novel·la vertaderament apassionant. Un bon dia o la manera d’observar poden marcar la diferència, i fins i tot la manera de  tocar-se els cabells o de col·locar-se el rellotge poden permetre’ns construir un relat. La manera en què les mans comuniquen parlen cada dia sobre qui som, així com l’expressió del nostre cos al rebre determinats missatges o la forma en que algunes persones respiren abans de disposar-se a atacar qualsevol problema. Però precisament el problema radica, malauradament, en què són moltes les persones que no són capaces d’imaginar ni tan sols un dels gestos esmentats ni d’associar-lo a cap persona del seu entorn; són moltes les persones que no volen llegir amb delicadesa i calma a qui tenen enfront, que creuen que passar els ulls per damunt és fer una lectura comprensiva. 

I no, doncs la cultura de la immediatesa i les presses no són aptes per tal de construir una societat que tinga, almenys, l’objectiu d’allunyar-se de la superficialitat i endinsar-se en eixa essència que hauria d’humanitzar-nos, i no al contrari. 

I açò, també m'agrada.

M'agrada la senzillesa -que no la simplesa- de les coses que, no per quotidianes, deixen de ser extraordinàries. M'agrada qui parlar sense cridar, qui fuig del protagonisme i la notorietat, qui és humil i no necessita de les adulacions públiques per sentir-se bé. M'agraden les persones que s'estimen amb calma, sabent-se prop sense desesperar-se. Qui cuida a qui estima. I la tendresa de les paraules que es diuen sense estridències i des del racó més profund de l'ànima. L'ataraxia. 

M'agrada qui és capaç d'evadir el fanatisme per trobar temps per a la raó, sense que això implique perdre la passió ni entregar-se per convicció -que no per fe-. Qui és conscient de les seues contradiccions i té ganes de posar ordre, de buscar la coherència i d'allunyar-se dels monstres que ens envolten en el dia a dia. 

M'agrada qui viu i qui fa del seu creixement la seua lluita. Qui sap que la mirada va molt més enllà d'allò que els ulls ens mostren. 

Qui creu que l'aprenentatge no s'acaba mai. 

Qui camina cada dia en busca de la seua Ítaca. 

Mà a mà

Què és la vida sense l’observació i la contemplació? Què és sino apreciar eixos xicotets grans gestos, eixes subtils però fermes maneres d’estimar?

En els períodes més vertiginosos, en els moments de més agitació emocional és precisament quan és més fàcil mirar, conèixer i endinsar-se en les maneres de ser i d’estar.

Últimament m’agrada fixar-me en les mans. I em sorprenc quan les meues en necessiten d’altres quan els dies es transformen en obscurs i busquen eixa calma en altres mans, que acaben convertint-se en un refugi per a eixe remolí de sentiments i sensacions que guanyen a qualsevol.

Element d’unió i motor de vida, no sols creen i generen sino que també curen, acaronen i recolzen. Per això allò de tendir mans, prestar-les, i si es vol, oferir-les per a que altra persona puga aferrar-se a elles.

Mans entrecreuades que reforcen la lleialtat i l’estima. Mà sobre el muscle que denota el fet d’estar-hi. Mà que passa per l’esquena de manera protectora servint de suport i a l’hora de trampolí per a pegar el bot. Mà a mà, amb força, amb eixe caliu i eixa fortalesa tan necessària per a viure.

Frecs, caricies, dits entrellaçats. Complicitat i estima. Tot això. I més.

Mala gente. Gente mala

Cuando somos pequeños, estamos acostumbrados a pensar que los monstruos son seres horribles, gigantes y deformados. Sin embargo, nada más lejos de la realidad pues, al igual que los seres mágicos se esconden entre la multitud aparentando ser gente corriente, la mala gente no hace una cosa distinta.

Acostumbro a pensar que todo el mundo tiene cosas buenas, y malas. Sin embargo, he visto pasar por delante de mí a quien no tiene escrúpulos y a quien le importa un pimiento que los de al lado sufran. He visto pasar tan campantes a quienes se atreven a afirmar que ya dieron bastante por sus hijos o amigos, interiorizando que eso de procrear o de tejer relaciones es dar con el propósito de recibir, sin tener ni un ápice de aquello que la buena gente practica, el altruismo y el querer incondicional. Existen así quienes, en lugar de la Amistad o el Amor,  practican las relaciones con condiciones: seré tu colega sí y solo sí me interesa serlo. No conciben a las personas como un fin en sí mismo sino como un medio, de manera que su utilidad depende de hasta cuan lejos pueda llevarles. Estas personas llegan a casa y, a pesar de todo, duermen como si nada ya que ni siquiera les acompaña el sentimiento de culpa o los remordimientos que, de vez en cuando, ha sentido la gente honrada (estos, en su imperfección, de vez en cuando sí se equivocan, a diferencia de los otros). Y es que esta clase de personas siempre ve la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio. Tampoco son capaces de generar empatía, pero sí de pasar por encima de todo y de todos para satisfacer su ambición personal que, por supuesto, defienden como beneficiosa para el interés general pues el paternalismo es otra de sus inconfundibles características. Y es que necesitan tener el control, utilizando como nadie un suave chantaje que a penas se nota y que suele darles fantásticos resultados. 

Esta gente sonríe y da palmaditas en la espalda, pero tampoco duda en clavar el puñal si alguna cosa se interpone en sus caprichos de adolescente. Sin importar cuan cercano uno sea. Porque al final, pase lo que pase, siempre te harán creer que estás en deuda con ellos. Y es que, recuérdalo, te dieron la vida, dinero, la casa o el trabajo.  Pero menospreciaron el afecto y el querer. 

Y así es como te enseñaron a pensar que la vida eran favores y bienes materiales, olvidándose de todo lo demás. Porque para la mala gente, no hay vida más allá de la primera persona del singular.

Lástima, para ellos, que siempre haya duendes que acaben colándose entre el bosque para iluminar un poquito la oscuridad y las sombras, y enseñar que la lealtad y la justicia pesan más que la avaricia y la arrogancia. 

El poder de la paraula

Les paraules ens ajuden a descriure el que sentim, el que vivim, el que volem viure, el que ens agrada i el que no, el que ens afligeix i el que ens il·lusiona. Les paraules comuniquen i de vegades, poques, poden expressar allò que vertaderament mou i remou les nostres consciències i el nostre impuls vital. Per això, sols les que són autèntiques van sempre acompanyades de compromís, sinceritat, emoció i passió. I així si, les paraules són bellesa, pel que aquesta representa. 

Són bellesa perquè són capaços de traçar un dels llocs més bonics que existeix, el nosaltres. Eixe nosaltres que ens defineix a tu i a mi com a projecte de vida. Eixe altre que engloba als de sempre, a qui ens reunim entorn a una taula per prendre vins, sopars, somriures i més. El meu nosaltres del dia a dia: companyes al camí i amigues a la vida. El nosaltres que m’acompanya des del primer dia de vida. 

Són bellesa perquè ens permeten parlar de complicitat, emoció, passions, amor, valentia, tolerància i igualtat. I a teixir la lluita contra la injustícia. Perquè ens commouen quan es pronuncien en el moment exacte, perquè ens fan pensar i reflexionar. Perquè ens permeten aprendre, ensenyar i compartir. Perquè ens fan sentir. Volar. Somniar. I estimar.

Memòria

Sé que no pots. Que ho sents, i alhora no. Sé que no entra dintre del teu estil això d'enganyar; però tampoc acostumes a enganyar-te a tu. 

Tampoc jo.

Dificil tesitura.

No ets culpable d'haver arribat fa ja tant i de mai haver-te pogut descobrir, amb tot el que la paraula implica.

No ets culpable de recordar constantment aquella nit en que no vas poder evitar, junt a mi, perdre els papers i, fins i tot, la compostura.
De recordar aquella nit en la que dues copes de més t'espentaren a mi d'una manera irrefrenable i en la que tot allò que s'havia estat gestant d'una manera tendra i suau, va explotar per tots els costats.

No t'enganyes, no fou inevitable. Clar que podria haver-ho sigut, però no vam voler perquè ho volguerem tot. 

I ho volguerem a la nostra manera: amb calma, tendresa, cura i passió. 

Primer mirades, com cada matí. Somriures i guinys. Carícies plenes d'amor i complicitat. I aleshores, es va obrir pas el que, malgrat mai haver-ho pensat, vam entendre que podia ser una manera més d'apropar-nos. 

Clar que podriem haver-ho evitat, però no vam voler perquè ho volguerem tot. Com de costum.

Però sabem, també, que no tot es pot, perquè ja ho vam tenir.

I així, sense més, va eixir el sol el dia següent. Tu a ta casa i jo a la meua. 

Sabent, com saberes, que hi ha alguna cosa que sempre serà nostra, arribara o no a passar aquella nit d'irrefrenable amor, com sempre ho ha sigut, en majúscules.

Revolta de l'ànima

"Quina llàstima no poder gaudir de tota la meravellosa gent que hi ha al món". Recorde aquella frase que, fa ja quasi deu anys, va pronunciar una bona amiga de l'adolescència. I tant, pensava. Però el món sembla inabastable, i ens hem de conformar amb el nostre més humil entorn, que no és poc. I de sobte, com si d'un raig de llum es tractara, sembla que s'il·lumina el món solament al contemplar la bellesa que ens rodeja i que, si aprenem a mirar, està en els racons més insospitats. 

Alimanyes, males arts, mentides i estupidesa també tenen cabuda, com no podria ser d'altra manera, però som solament nosaltres qui decidim d'on formar part, on posicionar-nos, què volem ser i com volem estar. Perquè la vida, cada vegada n'estic més convençuda, és -en definitiva- la vida que aprenem a construir. És la manera en que decidim mirar, veure. És el gest de cada dia i és la paraula que utilitzem, la forma de tractar, de tocar, de sentir. És saber amb qui volem estar, què volem ser i què desitgem construir. 

És, sense més, la revolta de l'ànima.