En una societat cada vegada més uniformitzada i on els individus ens hem convertit -cada vegada més- en meres còpies teledirigides, sembla una paradoxa que els vincles que ens uneixen a determinats grups socials siguen cada vegada més forts però més buits, menys consistents a nivell d'identitat.Mirant al meu voltant, ja no sé si formem part d'eixos agents socials pel que pensem, o pensem (o creiem pensar) com ho fem perquè formen part d'eixos grups, i no d'altres. Pose en dubte si s'actua per convicció o per imposició, i fins i tot, l'autonomia de l'estat d'ànim de cadascú. El condicionament social ha estat un element clau en el desenvolupament de la vida humana, però l'estructura imperant actual sembla que cada vegada deixa menys espai per a l'elecció, redueix els marcs d'actuació, limita l'originalitat, i condemna la divergència, fins a tal punt que, sense adonar-nos-en, tots aquells que en algun moment ens hem alarmat per aquestes coses, ho hem fet també alguna vegada.
M'espanta la idea del no pensar, del blanc o negre, del menyspreu cap als altres, del no considerar altres punts de vista, dels prejudicis, de la falta d'empatia, de l'arrogància. I de la supremacia de la veritat absoluta, en definitiva. Concretament, de la(es) veritat(s) absoluta(es) de cadascú.
I em preocupa no adornar-me'n i, com diu el següent vídeo, signar un contracte cada matí:
