En una societat cada vegada més uniformitzada i on els individus ens hem convertit -cada vegada més- en meres còpies teledirigides, sembla una paradoxa que els vincles que ens uneixen a determinats grups socials siguen cada vegada més forts però més buits, menys consistents a nivell d'identitat.Mirant al meu voltant, ja no sé si formem part d'eixos agents socials pel que pensem, o pensem (o creiem pensar) com ho fem perquè formen part d'eixos grups, i no d'altres. Pose en dubte si s'actua per convicció o per imposició, i fins i tot, l'autonomia de l'estat d'ànim de cadascú. El condicionament social ha estat un element clau en el desenvolupament de la vida humana, però l'estructura imperant actual sembla que cada vegada deixa menys espai per a l'elecció, redueix els marcs d'actuació, limita l'originalitat, i condemna la divergència, fins a tal punt que, sense adonar-nos-en, tots aquells que en algun moment ens hem alarmat per aquestes coses, ho hem fet també alguna vegada.
M'espanta la idea del no pensar, del blanc o negre, del menyspreu cap als altres, del no considerar altres punts de vista, dels prejudicis, de la falta d'empatia, de l'arrogància. I de la supremacia de la veritat absoluta, en definitiva. Concretament, de la(es) veritat(s) absoluta(es) de cadascú.
I em preocupa no adornar-me'n i, com diu el següent vídeo, signar un contracte cada matí:
També és aquesta la pujada difícil i costeruda de la que parlava Plató. Eixir de la caverna és fer-se un mateix cada di, que la nostra vida siga original i distina de la dels cavernaris, dels que miren les ombres i és una lluita contra nosaltres mateixos, les nostres debilitats en busca de la llum que està fora en els altres i en nosaltres mateixos, en la nostra dignitat. Tal vegada el que Plató hagué de considerar és que hi ha molts sols a l'univers ... Almenys sabem un poquet més d'Astronomia que ell.
ResponEliminaEfectivament, tot açò ve a col·lació d'haver estat llegint a Plató, el qual tractà uns temes que són d'una vigència tan absoluta que m'impressiona.És molt difícil eixa pujada, tant com necessària. En això estem,no?
ResponEliminaUn visionari com pocs, una ment privilegiada i una dura vida. Plena de decepcions per la mediocritat de la humanitat. Tant que ell mateix construí una altra vida, una escapatòria perfecta i meravellosa per fugir, per anhelar, per aspirar a fer un món millor ... Un ideal, una utopia. Es el creador de les utopies. El que passa és que de tant pensar la utopia, no ens digué com canviar la realitat que al cap i a la fi, és on vivim. Sols que el món havia de ser perfecte, bo, ordenat com l'univers, lògic ,comprensible.
ResponEliminaArribarà el XIX i tombarà aquestos somnis idealistes, arribarà Nietzsche i reivindicarà l'individualisme, l'autenticitat vital ... el fugir de la massa, de la mediocritat i tornem a començar. Què ens queda en aquestos temps de modernitat i postmodernitat? Més mediocritat? Confie en la Humanitat, malgraît tout, més que a la Humanitat, que no deixa de ser un ideal construit per la Il.lustració, a les persones de carn i ossos, als que estimen, s'equivoquen, ploren i s'alcen de nou. Als que busquen, als que lligen, als que pensen quan escriuen i escriuen quan pensen, als que s'admiren de la bellesa, tremolen i s'asusten de si mateixos i de les barbàries del món. Però no es queden paralitzats, esperant que altres facen alguna cosa. Confie als que mouen, als que es mouen ... als que tenen iniciativa, als que són força vital, plena de contradiccions però en acció.
A persones com tu.
Com tu, diria jo.
ResponEliminaEixa sensació, mentre et llisc, d'estar endinsant-me en un món on tot això és el que predomina, m'encanta. Segurament per això d'admirar la bellesa. És preciós el que dius, i per a variar, ho compartisc. Gràcies
Fins i tot el gust per les pel.lis, el compartim? Encara que he de dir-te que algunes no les conec i les posaré a la llista.
ResponElimina