Mà a mà

Què és la vida sense l’observació i la contemplació? Què és sino apreciar eixos xicotets grans gestos, eixes subtils però fermes maneres d’estimar?

En els períodes més vertiginosos, en els moments de més agitació emocional és precisament quan és més fàcil mirar, conèixer i endinsar-se en les maneres de ser i d’estar.

Últimament m’agrada fixar-me en les mans. I em sorprenc quan les meues en necessiten d’altres quan els dies es transformen en obscurs i busquen eixa calma en altres mans, que acaben convertint-se en un refugi per a eixe remolí de sentiments i sensacions que guanyen a qualsevol.

Element d’unió i motor de vida, no sols creen i generen sino que també curen, acaronen i recolzen. Per això allò de tendir mans, prestar-les, i si es vol, oferir-les per a que altra persona puga aferrar-se a elles.

Mans entrecreuades que reforcen la lleialtat i l’estima. Mà sobre el muscle que denota el fet d’estar-hi. Mà que passa per l’esquena de manera protectora servint de suport i a l’hora de trampolí per a pegar el bot. Mà a mà, amb força, amb eixe caliu i eixa fortalesa tan necessària per a viure.

Frecs, caricies, dits entrellaçats. Complicitat i estima. Tot això. I més.