I açò, també m'agrada.

M'agrada la senzillesa -que no la simplesa- de les coses que, no per quotidianes, deixen de ser extraordinàries. M'agrada qui parlar sense cridar, qui fuig del protagonisme i la notorietat, qui és humil i no necessita de les adulacions públiques per sentir-se bé. M'agraden les persones que s'estimen amb calma, sabent-se prop sense desesperar-se. Qui cuida a qui estima. I la tendresa de les paraules que es diuen sense estridències i des del racó més profund de l'ànima. L'ataraxia. 

M'agrada qui és capaç d'evadir el fanatisme per trobar temps per a la raó, sense que això implique perdre la passió ni entregar-se per convicció -que no per fe-. Qui és conscient de les seues contradiccions i té ganes de posar ordre, de buscar la coherència i d'allunyar-se dels monstres que ens envolten en el dia a dia. 

M'agrada qui viu i qui fa del seu creixement la seua lluita. Qui sap que la mirada va molt més enllà d'allò que els ulls ens mostren. 

Qui creu que l'aprenentatge no s'acaba mai. 

Qui camina cada dia en busca de la seua Ítaca.