"Quina llàstima no poder gaudir de tota la meravellosa gent que hi ha al món". Recorde aquella frase que, fa ja quasi deu anys, va pronunciar una bona amiga de l'adolescència. I tant, pensava. Però el món sembla inabastable, i ens hem de conformar amb el nostre més humil entorn, que no és poc. I de sobte, com si d'un raig de llum es tractara, sembla que s'il·lumina el món solament al contemplar la bellesa que ens rodeja i que, si aprenem a mirar, està en els racons més insospitats.
Alimanyes, males arts, mentides i estupidesa també tenen cabuda, com no podria ser d'altra manera, però som solament nosaltres qui decidim d'on formar part, on posicionar-nos, què volem ser i com volem estar. Perquè la vida, cada vegada n'estic més convençuda, és -en definitiva- la vida que aprenem a construir. És la manera en que decidim mirar, veure. És el gest de cada dia i és la paraula que utilitzem, la forma de tractar, de tocar, de sentir. És saber amb qui volem estar, què volem ser i què desitgem construir.
És, sense més, la revolta de l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada