Memòria

Sé que no pots. Que ho sents, i alhora no. Sé que no entra dintre del teu estil això d'enganyar; però tampoc acostumes a enganyar-te a tu. 

Tampoc jo.

Dificil tesitura.

No ets culpable d'haver arribat fa ja tant i de mai haver-te pogut descobrir, amb tot el que la paraula implica.

No ets culpable de recordar constantment aquella nit en que no vas poder evitar, junt a mi, perdre els papers i, fins i tot, la compostura.
De recordar aquella nit en la que dues copes de més t'espentaren a mi d'una manera irrefrenable i en la que tot allò que s'havia estat gestant d'una manera tendra i suau, va explotar per tots els costats.

No t'enganyes, no fou inevitable. Clar que podria haver-ho sigut, però no vam voler perquè ho volguerem tot. 

I ho volguerem a la nostra manera: amb calma, tendresa, cura i passió. 

Primer mirades, com cada matí. Somriures i guinys. Carícies plenes d'amor i complicitat. I aleshores, es va obrir pas el que, malgrat mai haver-ho pensat, vam entendre que podia ser una manera més d'apropar-nos. 

Clar que podriem haver-ho evitat, però no vam voler perquè ho volguerem tot. Com de costum.

Però sabem, també, que no tot es pot, perquè ja ho vam tenir.

I així, sense més, va eixir el sol el dia següent. Tu a ta casa i jo a la meua. 

Sabent, com saberes, que hi ha alguna cosa que sempre serà nostra, arribara o no a passar aquella nit d'irrefrenable amor, com sempre ho ha sigut, en majúscules.