D'entre els calaixos.

Sé que no seria res més que una aventura, que una experiència. Sé que no seria de per vida, que les circumstàncies disten tant de ser les adequades  que no hi hauria més que entrebancs per construir una història. Malgrat això, somnie –literalment- en eixa carícia, en eixe bes, en eixa nit en que ens fonem i no hi haja res més que el nostre instant, el gaudi mutu i la possibilitat de que siga el cos el que diga tot allò que no han fet les paraules, senzilles i tendres. Pense en una caricia subtil entre mans, una manera d’agafar-me per les caderes mentre passes per darrere, en abraços càlids i besos eterns per acabar accelerant la respiració i vore’t fragil, vulnerable, desvestint el teu cos i la teua alma davant meu.