Llicència.

“Hay veces que la música tiene licencia, licencia para dolerte por dentro, para acaricarte el alma… la musica te baja las sábanas sin pedirte permiso, te escuece dentro, y otras se convierte en magia, porque hay quien sabe ser magia, aunque nunca llegue a saberlo… “ (Vanesa Martin) 

I la música, com la literatura, o el teatre, no fa altra cosa que contar històries, històries protagonitzades per gent d'ací i d'allà, per persones corrents que viuen i senten coses meravelloses, que patixen com els que més quan s'enfronten als colps de la vida, i que somriuren i ploren mostrant-se fràgils en ocasions, i eufòrics en altres. Em pregunte quantes històries que escoltem, o que vegem, estan protagonitzades per aquells que ens envolten i que, ni tan sols sabem que pensen o senten. Potser siga cosa meua, però sempre he pensat que s'amaguen tantes coses baix de la pell... desitjos inconfessables, intencions irreverents, somnis de poetes, manies absurdes... I que precisament per això, som capaços de fer nostres tantes històries, cançons, o poemes, on fins i tot som capaços d'involucrar a altres que, ni tan sols saben que protagonitzen part d'altres relats.

Mentre, ens espera la vida, a l'altre costat, on no estaria malament, de tant en tant, perdre el punt de cordura per obrir els braços a la imaginació, la rebel·lia, i la transgressió.