El fràgil art de la tendresa.

Allò de que hi ha persones que et reconcilien amb el món no pot ser més cert, i és que poder comptar amb un grapat d'eixe tipus de persones fa del món un lloc més habitable. Tots aquells amb qui no cal pensar perquè sempre estan; els qui fan que vulguem ser millor persones. I al cap i a la fi, com em van dir ja fa un grapat d'anys, sentir i estimar no acaba de ser ni més ni menys que un acte egoista que repercuteix en la nostra felicitat. I dic jo que, si és així, siguem-ho. 

Afortunadament, hi ha vegades que la vida ens posa davant persones amb les quals, per alguna estranya raó, establim uns lligams profunds, vincles importants que van més enllà d'una mera connexió passatgera, tant si es tracta d'aquells a qui redescobrim després de tant de temps com si es tracta d'aquells que reapareixen per quedar-se. Siga com siga, hi ha (re)trobaments que ben bé valen mil somriures.

Oswaldo Guayasamín

“Aprendre (…) a fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa”