Guardem records des que, pràcticament, tenim ús de raó. La memòria retén les percepcions que capten els nostres sentits i solament quan disposem d’eines per a fer-ho, les analitzem. No obstant, quan més ho fem més dubtem, i acabem endinsant-nos en una espiral de preguntes que, lluny de ser incòmoda, és del tot enriquidora.
De vegades, com ja deia K.Kavafis al seu poema Itaca, el més important no és el destí, sinó el camí, ja que és precisament en ell on es realitza el vertader aprenentatge. El problema arriba quan no hi ha camí, ni interès per recórrer-lo. I sobretot, quan es menysprea, per grans i menuts, sota la bandera de la indiferència.
No es tracta de presumir de coneixements ni de cap competició semblant (la pedanteria és odiosa, a més d’un signe de supèrbia i, de vegades, d’ignorància). És, senzillament, una qüestió d’actitud. Es tracta de voler anar un poc més enllà, i sobretot, d'aprofitar les oportunitats; per això cal estar tan atents quan se'ns presenten. I és que les idees, bones o dolentes, són les que canvien el rumb del món, així que ja podem començar a procurar per elles, encara que siga per pur egoisme.
Extraordinari Kavafis. Aquest és el poema més conegut gràcies a LLach, però la seua vida i la seua poesia plena de referència de l'Antiga Grècia és un plaer.
ResponEliminaQuina meravella! Com sona recitat per Ismael Serrano! Gràcies pel regalet. Es una de les tantes coses que ens uneixen.
ResponElimina