Pàgines

21 d’abr. 2012

O així ho veig jo.

L'instint de superació és una de les millores armes que té l'èsser humà. I afortunadament, amb esforç, de vegades s'aprecien finals feliços, fruit de l'esforç i el coratge. Aquesta història, la de  Carolina Rodríguez, n'és un exemple; igual que ho és la manera d'estimar allò que fa, d'expressivitat i de que la gimnàstica rítmica va molt més enllà de l'elasticitat pròpia de les xiquetes que solíem veure participant als grans campionats.
Es tracta d'un esport per ser apreciat sense dogmatisme, sense que el resultat final condicione el gaudi dels exercicis. El deleit està en l'observació de la bellesa, en l'admiració dels moviments, del control de la tècnica, de la capacitat de commoure a través de la música i d'utilitzar el cos com a mitjà d'expressió. És equilibri, fragilitat i força al mateix temps.

Parlar, sentir i fer sentir al mateix temps. El llenguatge del cos que acaba convertint-se en art.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada